Cristina Gallo, periodista esportiva i escriptora, d’Oviedo
"Els mitjans no valoren els veritables èxits esportius."
Pocs saben tant com ella d’esport femení, és una inesgotable difusora dels triomfs de les nostres noies, i una lluitadora perquè disposin d’espais en els mitjans de comunicació i no siguin invisibles, per a nosaltres és un orgull poder comptar amb la seva col·laboració. Sense més embuts us la presentem.
Cristina Gallo, ha treballat en Antena 3 Radio, Cadena COPE i Onda Cero Radio, com a redactora cap i sotsdirectora de continguts del programa “SuperGarcía“, emissores per les quals ha cobert diversos Jocs Olímpics i nombrosos campionats del món de diferents especialitats. Des de maig del 2015 dirigeix i presenta el programa de radi “Ganamos Con Ellas” en la Ràdio del Principat d’Astúries, espai dedicat a les dones en l’esport.
Autora del llibre “Lágrimas por una medalla” que narra la història de l’or olímpic de gimnàstica rítmica a Atlanta. Va col·laborar també amb el CSD en l’edició del llibre “Deporte y Mujeres en los Medios de Comunicación. Sugerencias y recomendaciones”, organisme pel qual elabora el butlletí electrònic “Mujer y Deporte”.
Com en tots els casos que presentem una ambaixadora, també tenim el gust d’oferir-vos una petita entrevista, i sense intenció de ser ociosos, les reflexions de Cristina Gall, mereixen molt la pena. No deixeu de llegir:
Què et va portar a convertir-te en periodista esportiva?
Des de molt petita practicava esport i mai em perdia els Jocs Olímpics. Portava les carpetes forrades amb fotos de Nadia Comaneci, Nelly Kim i Olga Korbut. Tinc una col·lecció de llicències de diferents federacions perquè m’agradava provar-ho tot, encara que va ser el bàsquet el que em va enganxar. Fins i tot, em vaig treure el títol d’entrenadora nacional. I va ser aquest esport el que em va obrir les portes del periodisme esportiu. Estava de pràctiques 
en Antena 3 Radio d’Oviedo, et parlo de 1985, i José María García havia de comentar un partit europeu de bàsquet del Reial Madrid des d’allí. Durant la transmissió vaig estar al seu costat passant-li notes i estadístiques del partit i des d’aquell dia…. Fins avui.
I a ser una veritable especialista en esport femení?
Després de molts anys fent ràdio esportiva, fonamentalment futbol, no podia seguir de braços plegats veient que elles no tenien espai. Vaig iniciar una sèrie de taules rodones amb dones esportistes per conèixer la seva situació, però no va ser fins que vaig deixar la ràdio a Madrid, en 2002, quan vaig enfocar tots els meus esforços i coneixements a visibilitzar a les dones esportistes.
Perquè creus que té menys visibilitat l’esport femení?
És el gran desconegut. La majoria de persones “sap” de futbol perquè no veu, ni sent, ni llegeix d’una altra cosa. Solament reben informació de futbol. Els mitjans no valoren els veritables èxits esportius que, casualment, en els últims anys són d’elles. Mantenen la inèrcia de “el futbol és el que ven”, i s’obliden d’informar i formar al públic. Si un diari, una ràdio, una televisió repetís cada dia les gestes de les nostres esportistes, igual que fan amb nimietats en el futbol, es valoraria i es demandaria més informació sobre elles.
Creus que té a veure amb les característiques físiques de cada gènere?
No és físic, és mental. Una esportista no s’ha de comparar físicament amb un home, ha de demostrar que és la millor en la seva categoria. Punt. Són les mentalitats les que cal canviar. Eradicar els estereotips que marquen a totes les dones per a tota la vida i impedeixen que moltes nenes desenvolupin les seves habilitats motrius.
Creus que és més un tema que té a veure amb l’atractiu que pugui resultar independentment del gènere?
A mi em resulta més atractiu qualsevol partit femení, veig més esport, més tècnica, més tàctica. Hi ha partits de tenis masculí que no veus tenis, solament “aces i zambombazos”, o de voleibol que és pilota i rematada, sense rotacions, etc. Al final, tot depèn de com t’ho expliquin, és voler fer-ho atractiu. Si sempre ens han dit que ells juguen millor, seguirem creient que això és veritat.
Creus que en general la dona té les mateixes oportunitats professionals que l’home en l’àmbit esportiu?
No, per res.
Què opines sobre el projecte #EllasSonDeAquí?
Em va encantar des del primer moment que ho vaig conèixer. A les dones esportistes els falten molts suports i que una empresa es llanci a ajudar-les oferint una plataforma de crowdfunding és digne d’aplaudir. Tant de bo, hi hagués més projectes com aquest! Són moltes les que es queden en el camí i una de les raons és l’econòmica. Arriba un moment que han de triar entre esport o treball, perquè no poden seguir autofinançant-se. No és que no poden viure del seu esport, és que el seu esport els costa diners. Espero que tota Espanya conegui aquest projecte i valori l’esforç que aquesta empresa està fent per les esportistes.