“L’alta competició va venir sola i és addictiva”

Tot va començar quan tenia 12 anys, al port de Barcelona. Els seus pares hi tenien un vaixell i ella veia com els altres nens jugaven i practicaven un altre esport, el rem. Li va cridar l’atenció i, amb la seva germana, van decidir provar-ho i sense adonar-se’n, es va convertir en tota una remera.

Confessa que l’alta competició va venir sola. Al principi li deia a la seva mare que no volia saber res de competir ni de les regates, però quan va començar i va anar veient com escalava a les classificacions de campionats de Catalunya i Espanya, va començar a implicar-se amb la federació. Quan va voler adonar-se’n, ja estava dins.

“És complicat ser estudiant de medicina i alhora una atleta d’alt rendiment”

Li preguntem què sent quan entrena: explica que hi ha dies que se li fan molt durs i en els que només voldria tornar al llit perquè està molt cansada, però normalment, les sensacions són molt diferents. Se sent bé i forta, en vol més, per poder arribar amb la millor forma possible a les regates. Són el seu al·licient i, encara que no vagin com esperava, sempre desitja que arribi la següent per millorar i corregir els errores, superar-se a si mateixa. Admet que la competició és addictiva.

L’Anna estudia medicina i un dels nostres dubtes era saber com aconseguia compaginar-ho amb l’alta competició, ens explica que és complicat ser estudiant de medicina i alhora una atleta d’alt rendiment, ja que les dues activitats impliquen molt de temps, però pot compensar-ho amb molt treball individual, tant a la universitat, gràcies a que el seu pla d’estudis es divideix per projectes, com en el rem, ja que té la possibilitat d’organitzar-se l’entrenament a la seva manera. Perquè, si bé hi ha dos entrenaments, el de les sis del matí i el de les cinc de la tarda, si no pot arribar a temps al segon pels horaris de classe, pot realitzar l’entrenament quan arribi, encara que ho faci sola.

Una altra de les raons per les quals pot compaginar estudis i esport, és que les competicions de rem són a partir del març o de l’abril, fet que comporta que el més dur arribi sempre al segon quadrimestre.

“És molt dur estar a l’alta competició durant molts anys”

Vol ser metge no només perquè li agrada, sinó perquè creu que viure de l’alta competició és impossible. Té molt clar que no pot viure del rem i que ha d’estudiar, entre altres raons, perquè és molt dur estar a l’alta competició durant molts anys i quan s’acaba, en el cas del rem, ja no hi ha una altra manera de trobar finançament.

Tal com ens explicava, considera que els estudis són una part molt important de la seva vida quotidiana, li preguntem quina és la seva prioritat, la carrera esportiva o l’acadèmica, i ens respon que, segons l’època i l’any, prioritza el rem davant dels estudis, com per exemple durant la passada primavera, a causa de l’exigència que comportava la classificació pels Jocs Olímpics, però en moments com l’actual, un any post-olímpic, l’exigència esportiva és menor, té clar que cal centrar-se també en la carrera, encara que s’ha de seguir entrenant per poder avançar.

“Per tots va ser una gran sorpresa la classificació per a Rio 2016”

Ens va cridar l’atenció com el seu entorn va viure la fita que va aconseguir a Lucerna (Suïssa). Li otorgava el bitllet a Brasil, per tant, la pregunta va ser inevitable, i l’Anna, amb la naturalitat amb la qual va respondre a totes les nostres preguntes, confessava que per a tots va ser una gran sorpresa la classificació per a Rio 2016, ja que va ser a l’últim moment, i encara que tots sabien que el seu somni eren els Jocs Olímpics, ho veien lluny, ja que així ho explicava ella a familiars i amics.

“Vivia amb l’objectiu entre cella i cella”

Reconeix que vivia amb l’objectiu entre cella i cella, però que ho veia complicat fins que va començar a remar amb l’Aina, va ser llavors, quan va visualitzar que el seu somni estava més prop del que mai havia imaginat i, en menys de tres mesos entrenant juntes, van aconseguir el somni olímpic. L’Anna i l’Aina van acabar sent el tàndem perfecte.

“Després d’assaborir l’experiència olímpica i una medalla en la copa del món, en vull més”

Vam voler esbrinar més coses, ens resultava sorprenent que amb tan poc temps juntes aconseguissin classificar-se, i de la manera en què ho van fer, és a dir, guanyant la classificatòria. Ens va explicar que quan va arribar fa tres anys a Banyoles, abans havia entrenat a la seva ciutat natal, Barcelona, i després a Miami, becada per una universitat, va començar com a individual. Encara que prefereix remar en companyia, perquè sola li resulta complicat, a l’estiu, quan començaven les competicions, va provar-ho amb la veterana Núria Domínguez, considerada la millor remera espanyola de la història, amb la qual no van acabar d’arribar als resultats i els tècnics van decidir que ho provés amb l’Aina.

Quan recorda tots aquests moments, sentim la seva il·lusió, l’esperança i l’alegria en els seus ulls i potser la resposta a la següent pregunta era una mica òbvia, però volíem escoltar-la d’ella: la motivació és més gran ara o quan vas començar en l’alta competició? I va ser molt clara: ARA, ja que després d’assaborir l’experiència olímpica i una medalla en la copa del món, en vull més.

Com és evident, també li vam preguntar quants sacrificis ha hagut de fer per arribar fins a aquí, i la resposta va ser sorprenent: considera que no hi ha hagut sacrificis per arribar on està, després de la nostra insistència, ja que ens sorprenia la seva afirmació, entre riures, posa com a exemple que fa uns estius, a l’últim moment, va decidir no realitzar un viatge a l’Índia a causa de l’oportunitat d’anar a una competició amb la federació. Ens explica que potser no pot sortir tant amb els amics, com ho faria algú de la seva edat, però que al final no té tanta importància.

“Si practiques un esport minoritari, que la majoria desconeix, la difusió és mínima, tant si ets home com si ets dona”

Tenint en compte que practica un esport poc conegut, vam voler saber quant havia invertit en la seva carrera esportiva i ens va explicar que més aviat han estat els seus pares qui es feien càrrec de les despeses perquè ella pogués disposar dels mitjans necessaris, com pagar el club de rem cada mes, totes les competicions no federades i els campionats de Catalunya i Espanya, en els que la participació comporta despeses de manutenció i allotjament.

Vam voler parlar sobre espònsors i ens contesta que mai s’ha trobat amb la necessitat de buscar-ne, sí que els van buscar després de la classificació per a Rio, però com que encara no havien obtingut resultats, només els donaven l’oportunitat de ser imatge de la marca sense cap tipus de remuneració. Li vam preguntar també si creia que el fet de ser dona comportava menys difusió, reconeixement o finançament que el fet de practicar un esport minoritari. No considera que el fet de ser dona impliqui menys reconeixement mediàtic, ja que si practiques un esport minoritari, que la majoria desconeix, la difusió és mínima, tant si ets home com si ets dona.

“Vull estar a Tòquio 2020 i no només a la final”

I ja per acabar, volíem saber on es veia en quatre anys, se li va escapar un somriure esbiaixat i molt legítim, afirman que vol estar a Tòquio 2020 i no només a la final, sinó que tant de bo pugui pujar al pòdium, però té clar que per arribar-hi caldrà estar a un nivell alt, ja que si els entrenadors consideren que no és la millor, poden substituir-la per algú que creguin que estigui en millor forma.