Quan vas decidir que volies ser periodista esportiva?

Vaig tenir els meus dubtes fins a l’últim moment perquè no em decidia si inscriure’m en psicologia o en periodisme. Era la primera universitària de la família i no tenia referències, però, finalment, em vaig decidir pel periodisme.

Com van ser aquests inicis en un món en el qual la dona no tenia presència?

No va ser fàcil i això que quan vaig arribar a TVE hi havia diverses dones que també havien volgut ser periodistes esportives: Mari Carmen Izquierdo, Olga Viza, Elena Sánchez, María Escario, María Antonia Martínez i Mari Cruz Esteban. Segurament en premsa escrita n’hi havia alguna més, tant a Madrid com a Barcelona, però estàvem en un món masculí que ens mirava amb recel, especialment els més veterans. Les facultats de periodisme tenen una majoria d’alumnes dones, tanmateix, això no es reflecteix en el periodisme esportiu.

Com les animem?

Em va passar el mateix mentre jo feia la carrera: més dones que homes. La qüestió és que quan comencem a treballar de manera professional, sempre prevalen els homes davant de les dones i trencar aquesta tendència és difícil, llarg en el temps i costós en l’esforç.

¿Cómo ves el periodismo deportivo actual? ¿Cómo ha sido la evolución?

Ha evolucionat una mica però no gaire. No puc dir que estem en la mateixa situació que fa trenta-cinc anys, quan jo vaig començar, perquè no és cert. Veiem més dones a les pantalles, però en papers secundaris: no hi ha cap dona que dirigeixi un informatiu esportiu, estan sempre com a suport a un equip format per homes i dirigit per homes. Hem avançat, però encara queda molt per fer, sobretot, que les dones arribin a l’escala de dirigent esportiva o executiva.

Creus que el fet de ser dona ha beneficiat o perjudicat la teva carrera i per què?

No crec que m’hagi perjudicat perquè hauria fet el mateix si hagués nascut home, perquè ser periodista és un fet vocacional. Entraríem en la fase d’especulació, del que podria haver estat, però la realitat és que ser dona m’ha suposat un esforç doble per arribar a algunes metes que he comprovat que per als homes han estat més accessibles.

Creus que té menys visibilitat l’esport femení? Per què creus que és?

És una realitat, les xifres ho indiquen. El periodisme esportiu i, en general, el tractament del periodisme femení en els mitjans de comunicació, porta una generació de retard respecte al masculí. La informació de l’esport femení en premsa no supera el 9 o 10% de la premsa esportiva, les il·lustracions sempre són masculines, la informació queda relegada a “breus”, els titulars sempre són per a les competicions masculines, en fi, podria passar-me molt temps fent notar les diferències de tracte.

Quin creus que pot ser el camí per posar fi a aquesta desigualtat?

És un esforç personal i empresarial i mentre no s’aposti d’una manera decidida per l’esport femení, aquest sempre continuarà sent relegat i estarà en un segon pla. Per als empresaris dels mitjans de comunicació, l’esport femení “no ven diaris” i per això no el cobreixen.

Com reacciones quan veus algun titular o contingut que no valora la dona esportista sinó el seu cos?

He après a contenir-me, però em posa malalta que es menysvalori, es ridiculitzi, es menystingui o es menyspreï la dona esportista parlant del seu cos i no dels seus mèrits esportius. Les xarxes socials són un pou sense fons d’exemples que veiem cada dia i el pitjor és que, per a molta gent, no té importància i ho veuen amb tota naturalitat.

Què opines del projecte Elles Són d’Aquí?

Em va semblar fascinant la manera de lligar el mercat de la fruita amb l’esport femení. Projecte imaginatiu, innovador, que aprofita el rendiment de les esportistes ajudant-les a aconseguir les seves metes quan el seu potencial econòmic no és suficient. Possiblement és l’empenta que necessitaven i que no aconseguien i gràcies al grup NUFRI i el seu projecte Elles Són d’Aquí, ha estat suficient per arribar a la meta i no quedar-se pel camí.