Quins són els teus primers records associats a l’esport?

No tinc un record en concret, perquè crec que tots els meus records estan associats a l’esport, si no a l’esport organitzat, sí a l’activitat física, perquè som una família tremendament activa, sempre estàvem al carrer. De fet, quan érem petits, no teníem televisor a casa perquè els meus pares deien que això de veure’ns allà asseguts mirant una caixa, no els agradava gens. A més, em vaig criar envoltada de germans, de nois, i això et fa espavilar.

La vela no va ser el teu primer esport, practicaves més disciplines, oi?

Sí, jo a l’escola vaig començar a practicar bàsquet, estava a l’equip de l’escola, i també corria els 800 metres i ho feia, camp a través, aquestes van ser les meves primeres competicions, les d’atletisme. Quan somiava, em veia corrent a la pista d’atletisme. Era força bona, en la meva categoria, amb 10 i 11 anys, vaig arribar al Campionat d’Andalusia, estava sempre entre les tres primeres, però bé, en aquella època tampoc hi havia tantes competicions com hi ha ara per a aquesta franja d’edat. Després vaig començar també a jugar a tennis.

I en quin moment vas prendre la decisió d’apostar per la vela?

Sempre m’havia fascinat veure aquells vaixells al mar, les veles, veure com entraven i sortien. Anàvem a un club que estava a la platja i sí que veia dues o tres persones que tenien vaixells, i sempre anava a la sorra i veia com els muntaven, era una cosa que m’havia fascinat de petita. A Fuengirola, on vaig créixer, no hi havia un club nàutic fins que jo tenia 13 anys, llavors és quan faig un curs i em poso ja a navegar de manera més contínua i a competir.

Va ser un procés d’aprenentatge curt, perquè vas començar a competir molt jove.

Sí, de fet, amb 15 anys vaig guanyar el Campionat d’Espanya i amb 16 ja vaig anar al meu primer Mundial. Allò va ser tota una aventura, perquè no estava preparat que les noies tinguéssim la possibilitat d’anar a representar Espanya a l’exterior. Allà vaig aconseguir anar-hi.

Des d’aquest mundial al qual vas assistir fins ara, quina evolució has vist en l’esport?

Una evolució increïble, i a millor, per descomptat. En aquella època, les noies participàvem al Campionat d’Espanya, però navegàvem a la flota amb tots i la que quedava més amunt, era la campiona, no hi havia un campionat organitzat només per a nosaltres. I després, evidentment, la representació a l’exterior no estava contemplada. Dins de la Federació Espanyola de Vela no hi havia una línia pressupostària per a les dones, i no ho dic amb afany de crítica, simplement eren els temps que corrien, i cadascú tenia dret al que tenia en aquell moment i les noies, doncs, amb excepció d’uns pocs esports, com eren l’atletisme, la gimnàstica i potser la natació, la resta, no estava contemplat que anéssim a representar el nostre país. Ara, això ha canviat radicalment, és un 50-50. Les nenes i els nens fan esport a les escoles, competeixen per igual, i van a representar Espanya ja en categoria júnior, i cadascú té les seves competicions. En molts esports s’ha arribat a la igualtat pel que fa a la participació esportiva.

A més del canvi en igualtat, l’esport s’ha modernitzat, s’ha transformat en negoci, hi ha alguna cosa de l’essència inicial de l’esport que trobis a faltar?

Crec que, almenys en la vela, aquesta essència o gran part d’aquesta essència, segueix estant. Veig els joves i tenen un ambient fabulós s’ho passen pipa, els diverteix molt el que estan fent i per a mi, aquesta és l’essència de l’esport. Per fora, els clubs, les federacions, els equips, tot està més professionalitzat i ells, evidentment, s’ho prenen seriosament. Nosaltres també ens ho preníem seriosament, encara que no tinguéssim un entorn tan professionalitzat, però jo almenys sortia a entrenar i semblava que m’hi anava la vida. Però després, amb el grup de regatistes, del club, sempre hi havia molt bon ambient, conservo amics d’aquella època.

Creus que té menys visibilitat l’esport femení? Si és així, per què creus que és?

Hi ha estudis sobre la visibilitat i la repercussió mediàtica de l’esport femení, i els mitjans de comunicació no en surten ben parats. Tenim molt poca cobertura mediàtica, el primer estudi que vaig veure ens situava en el 3% i encara que ha crescut, segueix estant per sota del 10%. Però les coses cal analitzar-les en el seu context, quan veiem la cobertura mediàtica de l’esport en general a Espanya, gairebé tot és futbol masculí. El femení s’està fent un lloc, però encara queda camí per recórrer. Llavors, clar, si el futbol masculí ocupa un 85% de la cobertura mediàtica, doncs realment queda un 15 per repartir entre homes i dones. No podem dir que l’esport masculí té molta cobertura i el femení no, perquè cal analitzar els esports anomenats minoritaris.

Parlant de visibilitat, quin pot ser el camí per acabar amb la desigualtat?

Cal concentrar-se i centrar-se en fer herois i heroïnes en el nostre esport. Recordo un estudi que es va fer fa uns anys a les escoles, es deia “què vols ser de gran”. Els nens, una gran majoria volien ser esportistes. I, en canvi, en les nenes estava molt més repartit el què volien ser, i la paraula esportista no existia. Això et fa pensar i analitzar, al final ells citaven els seus herois, però les nenes, no sabien contestar noms de dones esportistes. Si no tens a qui emular, és molt difícil que somiïs o creguis que és possible assolir les teves metes.

El primer pas és crear heroïnes, i aquest va ser un programa que vaig posar en marxa quan estava de vicepresidenta al Comitè Olímpic Espanyol. Es tractava de donar visibilitat, no només dels seus resultats esportius, sinó d’elles com a persones, persones amb valors. Això ha millorat una mica perquè moltes nenes saben qui és Mireia Belmonte, Lidia Valentín, Carolina Marín…

Tenim grans heroïnes en el nostre esport, abans també hi eren, però no es coneixien, i ara es comencen a conèixer. Tenim molt camí per recórrer, cal donar repercussió i valor al que fan les nostres esportistes i que se les conegui, no només per qui són o els seus resultats, sinó fer-ne un icona mediàtica, que és el que han sabut fer molt bé en el futbol, l’automobilisme o el tennis.

La teva trajectòria professional és tan exitosa com l’esportiva, quina és la clau?

La clau és tenir sempre clar un objectiu en ment. Una persona que no sap què vol aconseguir, és molt difícil que ho aconsegueixi. Els esportistes som persones que ens plantegem un objectiu, per exemple, anar als Jocs, un objectiu a 4 anys que el vas desgranant, partint, per no pensar només a quatre anys vista, però saps on ets i on vols arribar, que és l’important, i això és una cosa que sempre he aplicat. Quan tanco una etapa penso què és el següent que vull fer, i quan obro una nova, igual, saber on vull arribar, què és el que vull fer i que siguin objectius concrets per poder complir-los.

Es podria dir que has mantingut la teva mentalitat d’esportista.

Tots els que hem fet esport d’alta competició, tenim una sèrie de valors que hem après a través de l’esport, i després aconsegueixis o no els teus objectius esportius, et servirà per a tota la vida, per al que facis després. M’agrada parlar de l’esport com la millor escola per a la vida, perquè al final en l’esport aprens una sèrie de valors i aprenentatges que és molt difícil que els aprenguis en un altre àmbit de la vida. És una cosa que cal valorar molt, i em consta que moltes empreses ho valoren dels esportistes, que saben marcar-se objectius, treballar en equip, motivar-se… no tothom és així i els esportistes sí que han après aquestes coses.

En l’àmbit de la gestió esportiva, consideres que hi ha desigualtat?

Així com en la participació esportiva, ja pràcticament hem arribat a la igualtat, amb casos excepcionals, no hem arribat en altres àmbits de l’esport, com són la direcció esportiva o la cobertura mediàtica… La gestió de l’esport segueix estant molt masculinitzada i de fet, han hagut de posar quotes per animar que més dones estiguessin en llocs de direcció. Crec que també és important que les dones ens animem a fer aquest pas, que no sempre el volem prendre perquè donem més prioritat potser a la família, però és important perquè és un camí que cal recórrer i obrir perquè les que vinguin darrere es trobin el camí més fàcil per poder transitar-lo.

Vas ser pionera en l’esport, i també en la gestió, quin consell donaries a les dones per trencar aquests sostres de vidre i confiar en les seves capacitats?

El primer consell és que s’animen a fer-ho, perquè elles poden. Estic acostumada a entrevistar gent per cobrir vacants que podem tenir i és curiós la diferència amb què fem les entrevistes els homes i les dones. Estic generalitzant, però moltes vegades els homes en les entrevistes creuen que són capaços de fer-ho tot, i després, potser el contractes i veus que no és tan bo com el que havia fet veure. En canvi, les dones són més cautes, “no ho he fet, ho intentaria”, i després estan perfectament capacitades, de sobres.

Explica’ns, quins projectes esteu fent ara a la Fundació Ecomar per a la cura del medi ambient en general i dels oceans en particular.

Ens dediquem molt a conscienciar i educar, si arribes a un espectre de la població que està receptiva, poses una llavor i la vas regant, per poc que la reguis, donarà resultats. És el que solem anomenar actuar en origen o tancar l’aixeta. Podem sortir cada dia a netejar costes, que, si no deixem d’embrutar, no ho solucionarem. Ens agrada molt fer-ho i recollir és molt important, però molt més important és el missatge de conscienciació.

Tenim una xarxa de centres nàutics, en els quals tots els nens que acudeixen a aprendre un esport, fan una formació mediambiental també. Són uns 12-15 mil nens a Espanya i 4 mil a Portugal cada any. També estem llançant una campanya per a les escoles, aquest any fem una prova pilot i per a l’any que ve ho volem tenir en marxa, i després estem en diversos projectes, inclòs un científic, que hem fet pel Mediterrani recollint mostres de la columna d’aigua… Se’ns coneix més per la part de conscienciació i educació, però també estem en projectes per poder arribar a més gent i originar un canvi més gran.

I ara has entrat en un projecte més, sent ambaixadora de Ellas son de aquí.

Em va semblar magnífic. El tema de poder actuar amb dones esportistes és increïble i és molt necessari. Han encertat per ajudar-les a superar-se a si mateixes, perquè el que necessitem és que tinguin èxit i serveixin com a referents a totes les que venen darrere.